Motta: No Future (o 'El fiestero se estrellará en el Inter')

La versión en castellano se encuentra aquí, que sino ésto iba a quedar más largo que un tomo de Cerebus (?)

Versió en català - La versió original en llatí (?) me la guardo

Nota preliminar

Aquest post en principi no anava a ser tal, sinó part del torneig de debat impulsat per Força. Hem acordat de posar-lo ara; amb l'Inter a la vista cobra més rellevància. Finalment he debutat (?) I abans que fes un any des que vaig començar a comentar, mira...

‘Si m'enganyes una vegada, és culpa teva, si m'enganyes dues vegades, és culpa meva'
Proverbi àrab

2001-2002

A la mediocritat imperant en el nostre club, un prometedor migcampista anomenat Thiago Motta comença a jugar amb el primer equip. Té tècnica, però destaca per una cosa molt poc present en els nostres jugadors (i no només és el ser esquerrà) ... lluita. Ens dóna un plus d'agressivitat al migcamp; pot donar tardes de glòria. Si algun dia sortim del pou, pot ser el nostre Roy Keane.

Aquí on el veuen pintava pa crack

Maig 2003

Acaba la que segurament sigui la pitjor temporada de la història del Barça; estertors de la nefasta gestió de Gaspart, el gol de Zalayeta que (gairebé) celebro, i una Eurolliga de bàsquet que no em consola. Per si fos poc, Enric Reyna, president de la junta gestora, es creu que és president de ple dret; en el seu teatral comiat mostra tres sobres que segons ell salvarien al club (?) Rumors de tot tipus sobre el seu contingut, inclosos alguns noms propis .. com Thiago Motta.

Realment volien fer caixa amb ell? Amb el poc bo que tenim, no podem prescindir de Motta; en altres circumstàncies podria plantejar-se, per descomptat, però no ara, no en el nostre pitjor moment, amb un equip ple de jugadors mediocres, i en un estat en què ens pagarien molt menys del que val. Espero que la directiva que surti d'aquestes eleccions construeixi l'equip sobre jugadorassos com ell. Això sí, espero que doni un pas endavant; ha d'aprofitar aquesta nova era per a això.


Juny 2004

Motta es fa notar ... en el pitjor sentit Deixant el mòbil i les dades d'un antic ligue a un col lega que no té millor ocurrència que (presumptament, és clar) assetjar-la, mira que bé. És clar que després de tot, sembla que l'únic responsable sigui Óscar López. Fins a quin punt va estar ficat Motta en això? Vull pensar que tot va ser cosa d'aquell lateral normalet i no d'un jugador amb un potencial enorme.

Però segueix sense donar el pas endavant, i aquesta classe de notícies em fan sospesar si realment el noi vol donar-lo.


Mitjans 2005

Nota mental (vive Parker Lewis): definitivament, el xaval és molt propens a les lesions. S'ha passat lesionat gairebé tota la temporada, no és culpa seva, però no és precisament un punt a favor.

Tot i així, encara confio en el seu potencial ... i no sóc l'únic. Coneixia molt pocs culers que coincidissin en la meva admiració per Motta, però per aquesta època descobreixo la blogosfera futbolera. Articles interessants, però sobretot una legió de comentaristes, entre ells un tal el_confident que des dels comentaris del bañeresblog, perarnaublog i palenzuelablog (?) defensa a capa i espasa a Motta i fins i tot l'anomena 'déu del futbol' (o ho vaig somiar?) Motta (encara) no és un déu del futbol, però té el potencial per a això.


Finals 2006

S'obren els famosos sobres d'Enric Reyna (el contingut semblava anava a ser llegenda urbana): efectivament, Motta estava en els sobres, però no per ser venut per una pasta, sinó per a ser canviat a pèl al Milan per José Mari (sí, José Mari va jugar al Milan; va succeïr, per increïble que sembli).

Una operació ridícula, però ... en aquells moments penso que si realment ens haguessin pagat una pasta per ell, potser hauria estat el millor. Hem guanyat Lliga i Champions, i Motta ha tingut un paper molt secundari. S'ha acomodat?



Febrer 2007

Després de la monumental Rajada del nubi Eto'o contra els' companys' que no fan més que rascar-se l'entrecuix (amb Ronaldinho al capdavant), Motta fa que s'abracin. Què bonic, quina emoció (?)

‘Així m’agrada, una abraçada i bon rotllo, o ens treuen el Frankie i s’ha acabat el xollo’

Cada cop abunden més els rumors de gresca i caxondeo al vestidor, especialment per part del clan brasiler. Que cadascú faci el que vulgui en la seva vida privada ... mentre no afecti el seu rendiment professional. Motta, estàs pel que has d'estar?

Però el pitjor encara estava per arribar.

8 Març 2007

Motta il localitzable. Sí, un futbolista professional il·localitzable. Problemes personals, diu. Més li val tenir una bona explicació, o està acabat com a futbolista.


14 Març 2007

Torna després de 5 (si, cinc) dies d'absència, sense cap raó vàlida

"Seré bo, suchuru (?)"

S'ha acabat, ha esgotat totes les possibilitats; per part meva, ja li he posat la creueta. Per bo que sigui, faci el que faci, un tipus que pot tenir-ho tot però amb ja gairebé 25 anys es comporta com un irresponsable no té lloc en el futbol professional. Potser pugui ser l’estrelleta d'algun equipillo en el qual li riguin les gràcies, però no en un gran, no al Barça. Espero que mai no torni a vestir nostra samarreta. FORA.


Estiu 2007

Qui ho anava a dir; l’Atlético pica i se l’emporten. Cobrem un milió d'euros, que vist el vist cal donar per bons davant la perspectiva que pogués continuar al club. Després del que ha fet al club, i sobretot, del que NO ha fet i podia haver fet, no puc desitjar-li sort.

Estiu 2008

Balanç de Motta a l’Atleti: fracàs i lesió, que estrany (?)

El fitxa un equip amb poc a perdre, el Genoa; ja no jugarà a cap club de més rang, segur. A ‘baldosear’ per aquests camps de Júpiter. Al Genoa potser arribi a ser l'estrelleta, el borni al país dels cecs, però cap gran tornarà a picar.


Avui

Després d'una bona temporada (o això diuen; aquesta temporada gairebé no veig els partits més importants de la Serie A), Motta fitxa per l'Inter de Mourinho. Sens dubte el (brillant) portuguès creu poder recuperar-lo. Però Mou hauria d'haver après que no pots ajudar a qui no vol que l'ajudin, vive Adriano.

‘Podies haver estat el Gattuso brasuca. Sense (?) que valgui'

Avui tot són flors i violes, però el fet és que Motta no durarà molt en un club de primer ordre, on no li bastarà amb el seu talent com a Genoa. Trigarà més o menys, però un jugador amb professionalitat nul·la no pot triomfar en un gran. No es pot confiar que Motta canviï: el lleopard mai perd les seves taques.

Gashina de piel: gràcies al torneig de debat de Força, em vaig decidir a debutar (?) com a postejador al YOYA, per fi (bueh, només m'ha costat un any; començar a comentar em va costar tres...)
Hay que sejir trafajando: post millorable, ‘pa que nos vamos a engañar’.

Un sábado cualquiera...

Hay momentos en la vida, en que nuestras decisiones, nuestras acciones, marcarán el como seremos recordados.

Hoy es uno de esos momentos. No es el primero. Tampoco será el último. Porque esa es la naturaleza de un club victorioso, escribir su propia historia partido a partido hasta llegar al momento definitivo, al momento en que la historia se escribe con letras doradas. El momento en el que sólo puede quedar uno.

Es en esos momentos cuando 11 tíos tienen la enorme y a la vez afortunada y privilegiada responsabilidad de aglutinar en una camiseta y en 90 minutos la fe, la ilusión, los sentimientos, los sueños de millones de anónimas personas. Porque durante 90 minutos jugarán por ellos y por sus ilusiones.

Y en esos cruciales y decisivos momentos en que una mezcla de ilusión, pasión y temor gobiernan nuestros, y problamente, sus corazones, viene a mi mente el gran Vince D´Amato, al cual me gustaría ceder la palabra...

http://www.youtube.com/watch?v=Mzgg45fSKz8





<

Gashina de piel: profanar el Bernabéu.

Hay que sejir trafajando: ya va siendo hora de que nuestro carácter no se mida por la altura de nuestras derrotas sino por la grandeza de nuestras victorias.

ya va siendo hora de que el público del Camp Nou forme parte activa del espectáculo del fútbol y deje de ser parte contemplativa...

CICLOS. O la teoria de la compresión progresiva de los momentos de gloria.

[PARENTAL ADVISORY: Post teórico]

Este post pretende ser una visión global de la historia de los hitos cuantificables de nuestro club desde la perspectiva del avance del vector del tiempo. Su objetivo es observar cómo se distribuyen sobre tal vector (que dicho sea de paso acabará por llevársenos a todos por delante) los años de gloria, los años con títulos relevantes.

Los parámetros son (en la gráfica): en negro, las ligas; en rojo de un sólo cuadrado, los títulos europeos relevantes menores (Recopa y Supercopa de Europa); en rojo de cuatro cuadrados le altura las Champions/Copa de Europa.

Hay que decir que el conjunto de datos es estadísticamente poco suficiente: necesitaríamos tener una perspectiva de algunos siglos para poder extraer conclusiones fiables. Pero trabajaremos con lo que tenemos y aventuraremos alguna opinión ahora, dejando para Cherinola el trabajo futuro.

La cuenta empieza en el 58/59 (Kubala) ya que parece sensato establecer dicha temporada como el inicio, tanto de la historia moderna del club, como del futbol con verdadera competitividad y repercusión europea - equiparable a la situación actual.

Creo que la observación más destacable es la siguiente: se aprecia una clara compresión de los datos a medida que se avanza en el vector del tiempo. Es un efecto similar al de la formación de montañas por empuje de las placas tectónicas. Es decir: cuanto más a la derecha, progresivamente menores son los espacios en blanco (sequía) y también progresivamente más compactos y "altos" los años con éxitos.

En las ligas el efecto es muy claro. Desde Kubala hasta el siguiente título (Cruyff jugador) se extienden los famosos “catorze (14) anys de passar gana”, que tan acertadamente glosara La Trinca. De ese título de liga al siguiente, el vacío és sólo de 10 temporadas. Luego 5, luego 2. Es decir, a medida que avanzamos hacia el futuro, el vacío se comprime.

Lamentablemente, vemos que a continuación sigue un período en blanco de 5, pero por ser el único dato contradictorio con la tendencia, la prudencia aconseja tener más en cuenta la tendencia que su contradicción, y esperar a tener más datos para ver que ocurre con ese último blank.

Si consideramos de forma conjunta ligas y títulos europeos, observamos también un goteo progresivamente comprimido desde la era post-Cruyff jugador hasta llegar a la explosión de inicios de los 90 (Cruyff entrenador). Ese momento podría haber sido un simple oasis en el desierto, pero combinado con los títulos domésticos y europeos menores de finales de siglo (Ronaldo-Rivaldo), y con una nueva erupción de ligas más champions de mediados de los 2000 (Ronaldinho), la tendencia parece abonar nuevamente la teoría de la compresión de los ciclos. Hasta conseguir la primera Champions se ha tardado infinito: desde el inicio de los tiempos. En cambio, entre la primera y la segunda “sólo” pasan 13 años. Si la tendencia de compresión se confirmara, la tercera debe estar puramente al caer.

Como hemos comentado, el único dato contradictorio en este panorama son los cinco años de vacío entre las ligas de Van Gaal (sí, Van Gaal también ganó ligas) y Rijkaard. ¿Son una pura irregularidad estadística que quedará absorbida por los datos subsiguientes? ¿O es el inicio de una época de descompresión, a partir de la cual los títulos se espaciarán cada vez más hasta volver al marasmo inicial, con el advenimiento de un antiKubala?

Esta temporada es una clave para avistar cuál es la tendencia. Si, como parece, hay liga, seguirá dominando la que invita al optimismo: a medida que se avanza en la historia, mayor compresión de títulos, con menos vacíos de sequía. Si no hay liga este año, habrá que rezar mucho, pero mucho, y seguir observando. Si por aquellas hubiera Champions (este año o alguno de los inmediatos siguientes), la teoría de la compresión se impondrá gloriosa y victoriosa: nuestra historia es definitivamente un continuo ir a más y está claro que llegaremos a un punto estadístico en que los títulos estarán tan apretados en el tiempo que plantaremos tienda en Canaletas y sucumbiremos despreocupadamente de cirrosis.

GASHINA: Maxi

TRAFAJANDO: Cada vez menos, con lo de la crisis.