jueves, 16 de abril de 2009

La cadireta de fusta


LA CADIRETA DE FUSTA

per Robin

(en español al final)






Ningú de la seva família era culé. Ni tan sols a ningú li agradava el futbol. Ara no recorda per què va començar tot, però sí que recorda un moment precís de la seva infància: aquell en què va decidir que seria tota la vida seguidor del Futbol Club Barcelona -que aleshores les autoritats havien obligat a anomenar Club de Fútbol Barcelona; i ben mirat hauria pogut ser pitjor si hagués quallat el substantiu “balompié”... afortunadament no va ser així-. I recorda que es va asseure a la seva cadireta de fusta, una cadira que semblava feta a la seva mida, davant del televisor en blanc i negre, marca “Iberia”. Era diumenge, i eren dos quarts de vuit. I com cada diumenge a dos quarts de vuit, hi havia futbol per la tele: Televisión Española, l’única que hi havia, “la mejor televisión de España” com es deia sorneguerament.

Però aquell diumenge jugava al Barça al Camp Nou, contra el Saragossa. Abans de començar el partit, va prendre una de les decisions més determinants de la seva vida: sense saber per què, sense ser capaç de recordar cap conversa amb algun company de classe, aquell nen va decidir formalment que seria culé. I malgrat la seva curta experiència, aquell papalloneig dins seu li feia intuir que havia pres una decisió solemne i trascendental.

Ara, transcorreguts més de quaranta anys després d’aquell moment, poc en recorda d’aquell partit. Només creu recordar que el Barça va guanyar per 4 gols a 2, i que jugaven un jugador negret anomenat Mendonça i un altre que es deia Oliveros. I que probablement eren l’interior i l’extrem esquerres, per tant els dos darrers en l’alineació, i els que li van quedar a la memòria. Com li ha quedat també aquella primera samarreta blaugrana, a la qual li va fer cosir a la seva mare el número 7 de Quimet Rifé, el seu primer ídol.

El següent episodi culé que recorda és, com no, la primera visita al Camp Nou. Gràcies a uns carnets de tribuna del jefe del seu pare –aleshores era tan fàcil entrar!- va tenir un seient privilegiat. Mai podrà oblidar aquell moment en què, després de pujar les escales que donen l’accés a les grades, el va colpir una de les visions més grandioses de la seva vida: aquell verd lluent i brillant, encara amb claror de dia, aquella gernació multicolor que ocupava les grades, aquell immens rebombori que s’hi sentia. Es va quedar allà palplantat una estona, gairebé sense esma. Ara, quan de tant en tant visita de nou el Camp, la impressió inicial d’aquella visió encara el sobta i l’emociona. Aquell partit el jugaven el Barça i el Sevilla –que no s’assembla gens a l’Eurosevilla d’avui en dia- i el partit el va guanyar el Barça per un a zero: patint i a les acaballes, amb un gol marcat per un defensa, Gallego. I un altre record: estant de colònies, en una habitació comuna, escoltant el transistor d’un company (en veu baixeta, perquè no ho sentissin els monitors) el 0-1 d’aquella final de Copa contra el Madrid, amb autogol de Zunzunegui. El nen començava a intuir que per ser culé s’havia de patir força.

El nen va créixer i va anar fent-se gran, i el seu amor pels colors blaugrana mai va minvar; tot el contrari. Va haver de marxar de la seva ciutat per anar a la Universitat, i durant aquell període de temps el Barça li va donar l’alegria més gran que havia pogut viure en directe: Basilea. Aquell dia, les rambles eren un formiguer de persones, i els carrers estaven congestionats per cotxes tocant el clàxon... i ell hi era! Tot eren banderes blaugranes, senyeres i una eufòria desbordant, eufòria a la qual, tot i la seva joventut, fins aleshores s’havia mig resignat a renunciar, acostumat com estava al patiment i a la decepció. El Barça era campió de la Recopa d’Europa: partit amb pròrroga –per tant amb patiment però amb recompensa també- visionat incòmodament des del tamburet d’un petit bar-restaurant de Gràcia.

L’exercici de la seva professió el va desplaçar a una altra ciutat, es va casar i va tenir un fill i una filla, i es va ocupar personalment –amb un èxit rotund- de fer-los a tots dos culés impenitents. Acabat d’arribar, doncs, a la nova ciutat, sense gaires coneguts i en plena mudança de pis, va veure en un ambient estrany –habitació transformada temporalment en menjador, televisor col•locat en un emplaçament provisional- el que havia de ser el moment més àlgid de la història blaugrana: Wembley, 111 (de nou pròrroga)... Stòitxkov, Bakero i... Ronald Koeman. Una immensa alegria, viscuda, però, en soledat.

L’home va trobar un aliat blaugrana inesperat a la seva família... política: la seva sogra, culé de sofà i televisor. No havia anat mai al Camp Nou “perquè no m’hi ha dut mai ningú”. Si tot es pogués solucionar tan fàcilment, va pensar... i un dia l’hi va dur. Encara recorda el seu “Jesús, Maria, Josep!!!” quan va veure el verd de la gespa, que li van recordar l’episodi viscut a la seva pròpia infantesa... la primera visita al Camp Nou!!!

L’alegria de la Champions League es va poder repetir anys després, i de nou amb un patiment incontrolable al seu voltant: París. Aquell matí, una amiga li havia enviat un SMS. “Avui serà un dia molt llarg... i ple de nervis”. Però ell s’havia llevat molt tranquil i convençut de la victòria: havia racionalitzat la situació –segurament per no tremolar com una fulla- i s’havia autoconvençut de la victòria. O sigui que va respondre una cosa així com: “Els nervis per ells. Nosaltres som superiors”. Aquesta vegada instal•lats còmodament al sofà, ell i els seus dos fills. El que va passar, ho sabeu tots prou bé. Pel que fa al nostre home, ho va viure tot amb una estranya tranquil•litat. El tio empalat a les reixes del camp abans de començar el partit -¿us en recordeu?-, el gol anul•lat a Giuly, l’expulsió de Lehmann, el gol de Campbell...

Minut 75. La nena estava molt nerviosa: “Papa, què fan, que no marquen?” i el pare: “Tranquil•la, marcaran segur, i no un gol, sinó dos seguits” (toma yoya!!!)

Minut 76. Iniesta, Larsson.....

..... i Eto’o.

Moment brutal. Primer de tot, relax. Buffff! Després rialles, llàgrimes, SMSs, corredisses pel passadís, i sense gairebé temps de païr-ho, Larsson, la pluja... algú xuta, i la desvia el porter. Així ho veié –o no ho veié- l’home. El porter l’havia desviat, enmig de la pluja... i tanmateix, estava segur d’haver vist que la xarxa es bellugava. Però la pilota? On és la pilota? Segon llarguíssim. La pilota apareix mansament dintre de la porteria d’Almunia. Belletti de genolls, clamant al cel... Belletti, Belletti i la pluja...

Belletti... així, doncs, era gol! 2-1. Belletti i la pinya humana al seu damunt. Poc després, el final. I Puyol, posant-se l’orelluda com si fos una barretina. A aquell pare de família, aquell dia li van suar els ulls.

De vegades, l’home i la seva família es desplacen a la seva ciutat natal del cor de Catalunya, on continuen vivint els seus pares. I si hi ha un partit de futbol a la televisió, i sobretot si juga el seu Barça, les passes de l’home s’encaminen d’esma cap a aquella cadireta de fusta del menjador. Els pares s’han canviat de casa, però la cadireta encara hi és.

Quan m’hi assec, no sé què fer de les cames, de tan petita que és. Però és la meva cadireta de fusta.







LA SILLITA DE MADERA

por Robin


En su familia, nadie era culé. Ni tan sólo había nadie a quien le gustara el fútbol. Ahora no recuerda por qué comenzó todo, pero sí que recuerda un momento preciso de su infancia: aquel en que decidió que sería tota su vida seguidor del Futbol Club Barcelona –al que entonces las autoridades habían obligado a denominarse Club de Fútbol Barcelona; y bien mirado, hubiera podido ser peor si hubiese cuajado el sustantivo “balompié”... afortunadamente no fue así-. Y recuerda que se sentó en su sillita de madera, una silla que parecía hecha a su medida, delante del televisor en blanco y negro, marca “Iberia”. Era domingo, y eran las siete y media. Y como todos los domingos a las siete y media, había fútbol en la tele: Televisión Española, la única que había, “la mejor televisión de España” como se la llamaba con sorna.

Pero aquel domingo jugava el Barça en el Camp Nou, contra el Zaragoza. Antes de comenzar el partido, tomó una de las decisiones más determinantes de su vida: sin saber por qué, sin ser capaz de recordar ninguna conversación con algún compañero de clase, aquel niño decidió formalmente que sería culé. Y a pesar de su corta experiencia, aquellas mariposas que notaba por dentro le hacían intuir que había tomado una decisión solemne y trascendental.

Ahora, transcurridos más de cuarenta años después de aquel momento, poco puede recordar de aquel partido. Sólo cree recordar que el Barça ganó por 4 goles a 2, y de un jugador negrito apellidado Mendonça y otro que se llamaba Oliveros. Y que probablemente eran el interior y el extremo zurdos, por tanto los dos últimos en la alineación, y los que le quedaron en la memoria. Como igualmente le ha quedado aquella primera camiseta blaugrana, a la que le hizo coser a su madre el número 7 de Quimet Rifé, su primer ídolo.

El siguiente episodio culé que recuerda es, cómo no, la primera visita al Camp Nou. Gracias a unos carnets de tribuna del jefe de su padre –¡entonces era tan fácil entrar!- tuvo un asiento privilegiado. Nunca podrá olvidar aquel momento en que, después de subir las escaleras que llevan a las gradas, lo impactó una de las visiones más grandiosas de su vida: aquel verde reluciente y brillante, todavía con la luz diurna, aquel gentío multicolor que ocupaba las gradas, aquel inmenso ruido que se oía allí dentro. Se quedó allí un rato paralizado, casi sin aliento. Ahora, cuando de vez en cuando visita el campo de nuevo, la impresión inicial de aquella visión todavía le sorprende y lo emociona. Aquel partido lo jugaban el Barça y el Sevilla –que no se parecía en nada al Eurosevilla de hoy en día- y lo ganó el Barça por uno a cero: sufriendo y a pocos minutos del final, con un gol marcado por un defensa, Gallego. Y otro recuerdo: estando de colonias, en una habitación común, escuchando el transistor de un compañero (en voz bajita, para que no lo oyeran los monitores) el 0-1 de aquella final de Copa contra el Madrid, con autogol de Zunzunegui. El niño empezaba a intuir que para ser culé habría que sufrir mucho.

El niño creció y fue haciéndose mayor, mas su amor por los colores blaugrana nunca menguó: todo lo contrario. Tuvo que irse de la ciudad para ir a la Universidad, y durante aquel período de tiempo el Barça le dio la mayor alegría que pudo vivir en directo: Basilea. Aquel día, las ramblas eran un hormiguero humano, y las calles estaben congestionadas por vehículos tocando el claxon... ¡y él estaba allí! Por todas partes, banderas blaugrana, senyeres y una euforia desbordante, euforia a la cual, a pesar de su juventud, hasta entonces estaba casi resignado a renunciar, acostumbrado como estaba al sufrimiento y al desengaño. El Barça era campeón de la Recopa de Europa: partido con prórroga –por lo tanto con sufrimiento pero también con recompensa- visionado incómodamente desde el tamburete de un pequeño bar-restaurante de Gràcia.

El ejercicio de su profesión lo desplazó a otra ciudad, se casó y tuvo un hijo y una hija, y se ocupó personalmente –con un éxito rotundo- de hacer de ambos culés impenitentes. Recién llegado, pues, a la nueva ciudad, sin demasiados conocidos y en plena mudanza de piso, vio en un ambiente extraño –habitación transformada temporalmente en salón-comedor, televisor colocado en un emplazamiento provisional- el que tenía que ser el momento más álgido de la historia blaugrana: Wembley, 111 (de nuevo prórroga)... Stoitxkov, Bakero y... Ronald Koeman. Una inmensa alegría, vivida, sin embargo, en soledad.

El hombre encontró un aliado blaugrana inesperado en su familia... política: su suegra, culé de sofá y televisor. Nunca había ido al Camp Nou “porque no me ha llevado nunca nadie”. Si todo pudiera solucionarse tan fácilmente, pensó... y un día la llevó al campo. Nunca olvidará su “Jesús, Maria, Josep!!!” cuando vio el césped, y le recordó el episodio vivido en su propia infancia... ¡¡¡la primera visita al Camp Nou!!!

La alegría de la Champions League se pudo repetir años más tarde, y de nuevo con un sufrimiento incontrolable a su alrededor: París. La mañana de aquel día, una amiga le había mandado un SMS. “Hoy será un día muy largo... y lleno de nervios”. Pero él se había levantado muy tranquilo y convencido de la victoria: había racionalizado la situación –seguramente para no temblar como un flan- y se había autoconvencido del triunfo. O sea, que respondió algo así como: “Los nervios para ellos. Nosotros somos superiores”. Esta vez vio el partido cómodamente sentado en el sofá, con sus dos hijos. Lo que sucedió, lo sabéis todos perfectamente. En cuanto a nuestro hombre, lo vivió todo con una extraña tranquilidad. El tío empalado en la verja del campo antes de empezar el partido -¿os acordáis?-, el gol anulado a Giuly, la expulsión de Lehmann, el gol de Campbell...

Minuto 75. La nena estaba muy nerviosa: “Papá, qué hacen, que no marcan?” y el padre: “Tranquila, marcarán seguro, y no un gol, sino dos seguidos” (¡¡¡toma yoya!!!)

Minut 76. Iniesta, Larsson.....

..... y Eto’o.

Momento brutal. Lo primero, relax. ¡Buffff! Después, risas, lágrimas, SMSs, carreras por el pasillo, y sin casi tiempo de digerirlo, Larsson, la lluvia... alguien chuta, y la desvía el portero. Así lo vio –o más bien no lo vio- el hombre. El portero la había desviado, en medio de la lluvia... y sin embargo, estaba seguro de haber visto que la red se movía. ¿Pero y el balón? ¿Dónde estaba el balón? Segundo larguísimo. La pelota aparece mansamente dentro de la portería de Almunia. Belletti de rodillas, clamando al cielo... Belletti, Belletti y la lluvia...

Belletti... ¡así, pues, era gol! 2-1. Belletti y la piña humana encima de él. Y poco después, el final. Y Puyol, poniéndose la orejuda como si fuera una barretina. A aquel padre de familia, aquel día le sudaron los ojos.

A veces, el hombre y su familia se desplazan a su ciutdad natal del corazón de Catalunya, donde siguen viviendo sus padres. Y si hay un partido de fútbol en la tele, sobre todo si juega su Barça, los pasos del hombre se encaminan automáticamente hacia aquella sillita de madera del salón. Sus padres se han mudado de casa, pero la sillita aún está allí.

Cuando me siento en la silla, no sé qué hacer con las piernas, de tan pequeña que es. Pero es mi sillita de madera.

No hay comentarios:

Publicar un comentario