El llindar de la crítica

* Lo de siempre

Doncs sí, brivallada, sembla, més enllà de l'anecdòtic miratge neogalàctic, que l'arrencada del Barça 09-10 està essent gairebé immaculada. L'equip va recuperant el joc que ens va enamorar en la temporada perfecta, torna a tancar els partits amb autoritat, compta els duels per victòries o resultats positius -incloent-hi l'empat al camp de l'equip d'en Confi- i va encaixant les noves peces en l'engranatge amb pausa però amb fiabilitat.

Davant d'aquest panorama, qualsevol observador neutral extrauria la conclusió natural que aquest equip tornarà a ser imparable d'aquí a molt poques setmanes i que els aspectes que grinyolen seran subsanats en breu pel millor entrenador de la nostra història.

Passa, però, que som a can Barça, i que en l'entorn culer esdevé complicadíssim, fins i tot epopeic, determinar quin és el punt d'equilibri entre la salutació marcial a les gestes blaugrana i la recerca constant de peus al gat.

Per apuntar una certa dosi de polèmica en aquest post, potser podríem estatuir que resulta si més no curiós que el criticisme més foramidat i mancat de perspectiva provingui de les trinxeres del resultadisme.

--------------------------------------------------------------------------------

Pues sí, brivallada, parece, más allá del anecdótico espejismo neogaláctico, que el arranque del Barça 09-10 está siendo casi inmaculado. El equipo va recuperando el juego que nos enamoró en la temporada perfecta, vuelve a cerrar los encuentros con autoridad, cuenta los duelos por victorias o resultados positivos -incluyendo el empate en el campo del equipo de Confi- y va encajando las nuevas piezas en el engranaje con pausa pero con fiabilidad.

Ante este panorama, cualquier observador neutral extraería la conclusión natural de que este equipo volverá a ser imparable dentro de muy pocas semanas y que los aspectos que chirrían serán subsanados en breve por el mejor entrenador de nuestra historia.

Pasa, sin embargo, que estamos en Can Barça, y que en el entorno culé resulta complicadísimo, incluso epopéyico, determinar cual es el punto de equilibrio entre el saludo marcial a las gestas azulgrana y la búsqueda constante de pies al gato.

Para apuntar una cierta dosis de polémica en este post, quizá podríamos establecer que resulta si acaso curioso que el criticismo más exacerbado y falto de perspectiva provenga de las trincheras del resultadismo.